La inspiració

La Marta se'l va trobar al cap d'uns quants anys -en realitat tampoc no eren tants, però feia la sensació que n'havien passat molts- a la presentació d'un llibre escrit a quatre mans. Quan va arribar a la sala va adonar-se que hi havia un lloc lliure al seu costat i s'hi va asseure. Van parlar de tot una mica, amb la naturalitat de sempre. Mentrestant l'espai s'anava emplenant: de cares molt conegudes, de cares una mica vistes, de cares totalment noves.

-I tu quan t'animaràs a tornar a escriure?

En Càndid li ho va preguntar així, directament, com solia fer sempre. Mirant-la als ulls, amb la veu segura i serena, i amb una candidesa que anava més enllà del seu nom i que ho omplia tot.

-Escriure de nou? Però d'on vols que tregui el temps?

La Marta va captar de seguida que aquella resposta no havia convençut el que havia estat el seu professor de literatura. Per això es va afanyar a afegir:

-És que no és només trobar hores per dedicar-m'hi. També cal tenir idees.

I en Càndid li va recordar que en tenia. Que justament feia poc que havia trobat un escrit de quan ella era adolescent, de quan anava a l'institut i s'asseia en una de les trenta cadires que hi havia a la seva aula i l'escoltava recitar.

-Tant de bo que ben aviat et tornin a venir aquelles ganes.

Van haver de fer silenci perquè la presentació començava. Puntualment. I quan es va acabar van acordar no deixar passar tant de temps per tornar-se a veure i saber l'un de l'altra.

Després d'aquell divendres va venir el cap de setmana i després encara una altra setmana per endavant. I tot tan normal. Però el divendres següent a la trobada va ocórrer. Després de dinar i de passar-se tot el matí treballant davant de l'ordinador, la Marta va tenir una necessitat imperiosa d'agafar-lo de nou i de començar a escriure. No tenia res pensat. Cap guió preestablert. Ni una sola idea. Almenys aparentment. I, malgrat tot, els dits li van començar a córrer pel teclat. Les paraules s'encadenaven les unes amb les altres i, sense gaires complicacions, formaven les frases. Algunes de llargues, com l'hivern. D'altres de molt breus, com una llaminadura a les mans d'un infant. D'altres de dures, com l'acer. D'altres de dolces, com les roses més oloroses.

Ni ella mateixa sabia què li passava. D'on venien, de sobte, aquelles ganes d'escriure? Durant molts anys no havia tingut cap necessitat d'exterioritzar res del seu interior. Ho tenia tot tancat amb pany i clau. A recer. Quan li venia de gust explicava les coses que li passaven -les bones, les no tan bones i les desastroses. Més enllà d'això, de les paraules dites, la Marta no deixava cap més rastre.

Fins aquell divendres. Com quan s'obren les comportes d'una resclosa i l'aigua -després de tants mesos estancada-comença a fluir, a circular. Amb llibertat. Sense entrebancs. Sense impediments. Simplement deixant-se anar.

Va escriure a raig. No podia parar. No volia dir prou. Com si no hi hagués demà. Els dits es van aliar amb la ment i van fer un binomi perfectament compenetrat. El que escrivia li venia sol, com si ni tan sols ho estigués pensant, com si tot plegat sorgís de manera automàtica. Exactament era allò la inspiració? Segurament sí. I llavors es va sentir tan feliç... Quant feia que tenia tot allò amagat? Quant feia que volia sortir-li de dins? Quant feia que no es concedia el goig d'escoltar-se, de sentir-se, de satisfer-se? Hi havia coses que no es podien suprimir, ni enterrar, ni liquidar. Que romanien ben endins. Ben visibles, surant, mig enterrades o catapultades completament. La qüestió era que hi eren i que sempre hi havia un instant precís en què un detonant les feia esclatar. Quan la terra començava a tremolar, quan el volcà s'anava despertant, quan la tempesta iniciava la descàrrega ja no hi havia l'oportunitat de fer cap pas enrere. I calia deixar fer. I sempre quedaria haver-se de preguntar per què justament llavors. I seria convenient acceptar que potser no hi havia resposta i que les prediccions, les alertes i els avisos previs en aquests casos no servien de res. La cosa s'havia d'entomar tal com venia. Amb tranquil·litat, amb desesperació, amb ràbia, amb incomprensió. O amb ganes d'escriure, escriure i escriure. I escriure una mica més encara. Sí, la Marta n'estava completament segura: la inspiració era allò. I es barrejava amb la necessitat.

Quan la noia va acabar el text es va sentir plena, feliç. I això que el que havia abocat en aquelles pàgines tenia gust de nostàlgia, de tristesa, de patiment. Devia ser cosa de la tardor? Però va ser un bàlsam. La millor medecina. Va decidir enviar-lo a en Càndid perquè com a professor de literatura i com a persona que la coneixia el valorés. Al capdavall devia ser ell el responsable de tot aquell trasbals tan agradable i plaent.

-Ara seria un autèntic crim parar -va ser la resposta que n'havia obtingut.

Li havia agradat: el seu orgull era doble. I des de llavors dits i ment continuaven, connectats i units, construint i desconstruint, que de vegades també era molt necessari. De nit, abans que el dia arrenqués, després de dinar o quinze minuts que semblaven morts. I no, de moment, la Marta encara no havia comès cap crim.


Escrit publicat a la revista digital Descriu, el mes de novembre del 2017, dins de l'apartat "Calaix de sastressa" (vegeu l'apartat de Publicacions)